Quan es produeix una ruptura matrimonial, el cònjuge que en resulti més perjudicat pot sol·licitar de l’autoritat judicial que obligui a l’altre cònjuge a satisfer-li dos tipus de retribucions: la pensió compensatòria i la indemnització compensatòria.
La pensió compensatòria
Segons l’art. 97 del Codi Civil i l’art. 84 del Codi de Família, té dret a la pensió compensatòria el cònjuge que, com a conseqüència de la separació o del divorci, tingui una pitjor situació econòmica en comparació a la que gaudia durant el matrimoni i a la que gaudeix el seu cònjuge. Pensem en el cas d’un matrimoni on un dels cònjuges té major patrimoni i majors ingressos i recursos econòmics, que proporcionen a l’altra cònjuge, que a més no treballa o té un salari mínim, un alt nivell de vida, el qual s’alterarà amb la separació.
La base de la pensió és, per tant, l’existència d’un perjudici en la situació econòmica, però no és un perjudici en termes absoluts, ja que el Codi de Família parla de situació econòmica “més perjudicada”. De fet, és obvi que la desintegració d’una economia familiar sempre causa un perjudici, de manera que ambdós cònjuges, si bé no varien en la seva economia (sous, ingressos, patrimoni, etc), sí que empitjoren el seu nivell de vida, en haver d’afrontar moltes despeses duplicades en relació a l’anterior integració (habitatge, vehicles, consums, etc). Per tant, si tots dos cònjuges pateixen per igual el perjudici, no existeix perjudici relatiu i manca la base de la pensió compensatòria.
És prou clara la jurisprudència en aquest sentit. D’aquesta manera, la Sentència de l’Audiència Provincial de Girona, Secció 1ª, de 8 de novembre de 2006, desestima la sol·licitud de pensió compensatòria perquè “No té aquesta pensió una finalitat d’igualar patrimonis entre els cònjuges ni tampoc obtenir una participació en els guanys de l’altre cònjuge ni tampoc la de convertir-se en un modus vivendi quan s’està en condicions de fer-se’n un de propi. Es tracta d’evitar la pèrdua de la dignitat de vida per causes econòmiques un cop s’ha produït la ruptura….Dit això, hem de dir que no suposa cap mena de pèrdua de nivell social sobtat perquè l’esposa continua en el domicili familiar, continua amb els seus ingressos procedents de la seva feina i no té cap mena d’impossibilitat en la seva salut que li permeti seguir-ho fent. És cert que hi haurà una pèrdua d’ingressos globals en cadascun dels cònjuges, però això resulta inevitable en tota ruptura matrimonial.”
La indemnització compensatòria
A banda de la pensió compensatòria, i essent perfectament compatible amb aquesta, a l’art. 41 del Codi de Família es regula una indemnització pel cònjuge que, en els casos de separació judicial, divorci o nul·litat, durant el matrimoni hagi estat treballant per la casa o per l’altre cònjuge, sense retribució o amb retribució insuficient, sempre i quan s’hagi generat per aquest motiu una situació de desigualtat entre els patrimonis d’ambdós cònjuges que impliqui un enriquiment injust.
Aquesta indemnització, per tant, té la finalitat de trobar un mecanisme pal·liatiu o correctiu de la desigualtat que es pot produir al extingir-se la relació conjugal.
Dels requisits que s’han de donar per tal de tenir dret a la indemnització compensatòria n’hi ha dos que són especialment discutits: la no retribució o retribució insuficient i l’enriquiment injust.
Pel què fa a la no retribució o retribució insuficient, la jurisprudència ha denegat la indemnització de l’art. 41 en base a l’existència de remuneracions indirectes, tals com l’existència de comptes corrents i llibretes d’estalvi en les quals apareixen els dos cònjuges com a titulars, o l’adquisició d’un immoble inscrit a nom de tos dos.
No es considerarà que hi ha enriquiment injust quan, malgrat haver-se provat la causa legal justificadora de la indemnització, el cònjuge deutor no té patrimoni o els patrimonis d’ambdós són similars.
Règim fiscal
El tractament fiscal d’ambdues retribucions és important degut a que els efectes fiscals que se’n deriven són substancialment diferents.
La pensió compensatòria és considerada com a rendiments del treball per qui la rep, mentre que el cònjuge que l’ha de satisfer, una vegada abonada, podrà aplicar-se una reducció a la base imposable, com amb la pensió d’aliments abonada als fills.
En canvi, la indemnització compensatòria no té tributació per qui la rep, però qui l’ha d’abonar no podrà aplicar-se cap deducció.
En conseqüència, considero que, des d’un punt de vista fiscal, al cònjuge que ha de retribuir li interessa més haver de satisfer una pensió compensatòria, en canvi, al cònjuge que ha de ser indemnitzat, li convé més ser-ho a través de la indemnització compensatòria.
