En temps de crisi, els deutors fan el possible per no pagar i els creditors persegueixen el cobrament dels deutes fins a les últimes conseqüències. Això fa que tant uns com els altres exprimeixin al màxim la matèria gris per tal d’aconseguir, ja sigui legalment, ja il·legal, els seus objectius.
És en aquest punt on l’article 257 del Codi Penal cobra especial rellevància, doncs el mateix castiga amb penes de presó d’1 a 4 anys y multa a qui s’alci amb els seus béns en perjudici dels seus creditors.
Col·loquialment parlant, més o menys tothom entén què significa alçar-se amb els seus béns en perjudici del seus creditors, però en quins casos i sota quines premisses els Tribunals de Justícia castiguen aquests fets com a delicte? En aquest article analitzarem, des d’un punt de vista jurisprudencial, què s’entén per alçament de béns a l’àmbit del Dret Penal, a partir de la interpretació que del tipus del 257 del Codi Penal en fa el Tribunal Suprem a les seves resolucions.
Prescindint del concepte tradicional que el delicte d’alçament de béns va tenir històricament, referit al supòsit de fuga del deutor amb desaparició de la seva persona i patrimoni, a l’actualitat alçament de béns equival a la ocultació o sostracció que el deutor fa de tot o part del seu actiu, de manera que el creditor es vegi en dificultats per cobrar el deute.
Aquesta ocultació o sostracció, en la qual hi tenen cabuda modalitats molt diverses, pot fer-se d’una manera eminentment senzilla, això és, apartant físicament del propi patrimoni algun bé de forma que el creditor ignori on es troba, o de forma més sofisticada, a través d’algun negoci jurídic per mitjà del qual s’alieni alguna cosa a favor d’una altra persona, sovint parents o amics, o també mitjançant la constitució d’un gravamen per impedir o dificultar la possibilitat d’executar un bé, com succeeix, per exemple, en casos de donacions de pares a fills.
Del contingut jurisprudencial de les Sentències del Tribunal Suprem delimitant el tipus de l’alçament de béns (vegis les Sentències de la Sala Penal de dates 27 de desembre de 2007, 5 de juliol de 2005 ó 15 de juny de 2001), en podem extreure les següents conclusions:
a.- L’expressió “en perjudici dels seus creditors” ha estat sempre interpretada pel Tribunal Suprem, no com a exigència d’un perjudici real i efectiu en el titular del dret de crèdit, sinó en el sentit d’intenció del deutor que pretén salvar algun bé en el seu propi benefici o en el d’alguna altra persona, obstaculitzant d’aquesta manera la via d’execució que podrien seguir els seus creditors.
b.- No és necessari per tal que es doni el pressupost de l’article 257 del Codi Penal que l’alienació, ocultació o sostracció del bé hagi produït efectiva insolvència en el deutor (sigui total o parcial), ja que el delicte es consuma tant si aquest disposa d’altres béns per fer front al pagament com si no, doncs estem en el marc del què legalment es coneix com a delicte “de mera activitat”, i com a tal, existeix el delicte per la mera ocultació o desplaçament patrimonial amb la finalitat d’eludir l’execució sobre el propi patrimoni, amb independència de si finalment s’aconsegueix o no aquesta finalitat.
c.- No és necessari que la insolvència del deutor sigui total, fent-ne prou pel delicte que la mateixa sigui parcial. En conseqüència, encara que el deutor pogués fer front al pagament del crèdit, si oculta o aliena béns amb la finalitat de sostreure’ls de l’execució, també serà responsable del delicte d’aixecament de béns.
d.- L’esmentat delicte requereix l’existència prèvia d’un crèdit vençut, líquid i exigible contra el subjecte actiu del mateix, però també estaríem dins l’àmbit del mateix tipus penal quan el defraudador s’avanci en aconseguir una situació d’insolvència davant la coneguda imminència que els crèdits arribin al seu venciment, liquidesa o exigibilitat.
e.- Finalment, el Tribunal Suprem té establert que és la intenció del deutor la que compta a l’hora de determinar si es tracta d’una infracció penal o no. En aquest sentit, pensem que si, per exemple, esdevé una transmissió fictícia d’unes finques a un tercer amb la finalitat d’impossibilitar l’efectivitat del crèdit del creditor, resulta del tot punt irrellevant per a la comissió del delicte que el deutor fora o no titular d’altres béns.
