No és gens estrany que quan signem contractes bancaris, com ara contractes de targetes de crèdit, préstecs o hipoteques, sovint hem d’acceptar determinades clàusules que, tant si formen part com si no del què hem comunament anomenat “la lletra petita”, resulten predisposades pel banc, i com a tals, se’ns presenten com innegociables.
Doncs bé, El Tribunal Suprem, en la Sentència de la Sala Civil nº 792/2009 de 16.12.2009, ha declarat la nul·litat, per abusives i contràries a la bona fe objectiva, les següents clàusules incorporades a uns contractes signats amb determinades entitats bancàries:
1.- La clàusula que impedeix al consumidor conèixer al moment de signar quines comissions li cobraran (informació fonamental per saber si les condicions són o no interessants). D’aquesta manera, es prohibeix, en perjudici de l’usuari, la remissió a textos o documents que no es facilitin pel banc prèviament o simultània a la signatura del contracte.
2.- La que obliga el consumidor a anar a tribunals diferents dels que correspondrien en funció del seu domicili o altres furs que els reconeix la Llei. No és la primera vegada que aquest tipus de clàusula es declara nul·la, doncs la mateixa dificulta la defensa judicial del consumidor i augmenta els costos de la mateixa.
3.- La que obliga l’usuari a fer-se càrrec de totes les despeses que suposi un procés judicial (és a dir, tant les factures del seu advocat i procurador com les del banc, sigui quin sigui el resultat).
4.- La que trasllada la responsabilitat al consumidor en el cas que algú falsifiqui un xec i el cobri, siguin quines siguin les circumstàncies. Això esdevé perquè el banc té l’obligació de comprovar la signatura dels xecs i no pagar-ne cap si la firma difereix o hi ha indicis que pot haver estat manipulat o falsificada.
5.- La que permet a l’entitat eludir la responsabilitat pel mal funcionament d’un caixer automàtic si es va al mateix i no dóna els diners demanats, encara que el rebut indiqui que sí que s’ha realitzat l’operació. És abusiu per Llei repercutir al consumidor errors administratius dels quals aquest no en té la culpa.
6.- Aquella per la qual l’entitat es reserva la possibilitat de rescindir un contracte de préstec hipotecari per qualsevol causa. Això és perquè s’ha de determinar contractualment les causes de rescissió contractual, no podent-se fer la remissió genèrica a “qualsevol causa”, en pro de la seguretat jurídica.
7.- La clàusula per la qual es fa vèncer un préstec hipotecari quan es denegui la inscripció de l’escriptura encara que la no inscripció sigui culpa de l’entitat. Seria injust que el Registrador rebutgés la inscripció d’una clàusula predisposada per l’entitat bancària per anar contra la legalitat i que les conseqüències les patís el consumidor.
8.- La que allibera a l’entitat de qualsevol responsabilitat pels danys causats pels errors produïts durant la transmissió de qualsevol operació per via informàtica.
9.- La que es refereix a poder compensar un deute a qualsevol titular d’un compte, amb independència que sigui atribuïble a un, a alguns o a tots els titulars, per la seva indefinició.
10.- La que eximeix de tota responsabilitat a l’entitat per pèrdua o sostracció de la targeta o la llibreta, abans que el titular notifiqui la pèrdua, per ser desproporcionada i abusiva.
11.- La que permet resoldre anticipadament el préstec, per la possible disminució patrimonial del prestatari, doncs qualsevol incidència negativa en el patrimoni del prestatari podria servir d’excusa al banc per resoldre el contracte.
12.- La que prohibeix vendre o alienar el bé que garanteix la hipoteca, doncs a part que al nostre ordenament jurídic no cap establir prohibicions convencionals d’alienar béns (excepte negocis jurídics a títol gratuït), tal i com pot estar redactat pel banc pot crear confusió.
13.- La que eximeix de l’obligació de comunicar la cessió del contracte de préstec a tercers, doncs la cessió exigeix el consentiment del cessionari.
Encara que la referida Sentència del Tribunal Suprem és ferma, no sempre que es signin contractes bancaris amb aquestes clàusules o d’altres de similars, les mateixes esdevindran automàticament nul·les, sinó que només ho seran, prèvia declaració judicial, si resulten abusives, contràries a la bona fe contractual, desproporcionades, i si causen, en perjudici del consumidor, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts, tenint en compte sempre les circumstàncies concretes del cas.
Finalment, i anant un pas més enllà, no considero aventurat pronosticar que si aquestes mateixes clàusules, o d’altres de semblants, estiguessin també predisposades unilateralment en qualsevol altre contracte d’adhesió, dins o fora de l’àmbit bancari, on el consumidor es limités a signar sense negociar-ne les condicions, també podrien de ser finalment declarades nul·les per un Tribunal.
